Bye bye

 

Adéu siau a tothom. No veig que les coses es moguin massa per aquí a blocat, i per altra banda em ve de gust canviar, vejam si m’animo a escriure altre cop.

Moltes gràcies blocat. Si encara voleu seguir-me em trobareu a la nova adreça de blogspot.

Salut!!



Comentaris tancats a Bye bye

La xacra dels nostres temps

Feia temps que no escrivia. Aquestes coses passen sovint a la blogosfera. Des de l’octubre que la primera pàgina la ocupa una bicicleta que resta avui parada des de cap d’any, que és l’últim dia que la vaig fer servir. Tant parada com aquest blog. Això d’escriure demana temps i darrerament em tira més de fer altres coses amb el meu temps lliure, i més tenint en compte que últimament no en tinc massa.

Però la ms em va trucar fa setmana i mitja per dir-me que no es trobava bé, i que els metges no sabien què tenia tot i que ho sospitaven, i al final es va confirmar el pitjor dels escenaris: càncer de pulmó.

Detesto el càncer. I m’emprenyo. Detesto aquesta malaltia que no avisa quan neix, que provoca uns símptomes que es poden confondre fàcilment amb d’altres malalties, i que quan te’l detecten igual ja és massa tard per fer-hi res. Detesto aquesta xacra que afecta a milers i milers de persones cada any de totes les edats. Tothom sabria dir d’algú o altre del seu entorn que ha mort o n’ha estat afectat. La malaltia se les porta amb ganes, una cèl.lula un bon dia es duplica (fins aquí res que no sigui del tot habitual i normal) però la còpia vella es nega a destruir-se i segueix amb el procés de duplicat, generant noves cèl.lules cancerígenes, que es tornen a duplicar i així progressivament generant un tumor. Cada càncer té les seves particularitats, en funció de l’òrgan on hagi sorgit, del tipus de tumor (benigne/maligne), etc. comences a llegir sobre càncers i no t’ho acabaries pas mai, de la tela llarga que hi ha al darrere, cada càncer és un món, i cada persona també, cada cas s’estudia i es decideix quin és el millor tractament.

Ara la ms té càncer, unes cèl.lules dins el seu cos han començat a funcionar malament. La principal causa del càncer de pulmó és el tabac encara que sé que ms no fuma, però en el fons és igual si ets fumador o no, hi ha qui fuma tota la vida acabant amb els pulmons rostits i mor de vell. Perquè avui dia ningú n’està lliure de la possibilitat d’agafar-lo. L’aire del carrer va ple de substàncies nocives, de les fàbriques, dels cotxes, de ves a saber què. Als bars i locals nocturns s’hi respira fum de tabac t’agradi o no. Cada cop tenim menys clar la qualitat del que mengem, la contaminació que generem afecta a la cadena tròfica, en els sistemes de producció a gran escala es cometen atrocitats, recelem de l’aigua que surt de l’aixeta, de la carn de vacum que ve d’Anglaterra, etc. etc… en definitiva, que si t’hi pares a pensar en tot plegat és pitjor encara, o sigui que tirem pel dret, qui dia passa any empeny i que la ruleta del destí decideixi.

S’ha de reconèixer però que la medicina avança molt, ahir justament apareixia un article a El País sobre un nou descobriment d’un gen que degudament expressat actua contra les cèl.lules cancerígenes i aquestes acaben per morir-se. Nous medicaments, noves teràpies,… tot indica que algun dia aconseguirem véncer la malaltia.

Duc la ms al cor des de fa deu anys, quan em va dir que tenia la malaltia vaig quedar inundat de preocupació. El to d’aquest post certament no és gaire encoratjador, pensareu, però és sincer i reposat. M’agradaria tenir-la a prop per poder donar-li una abraçada, una de ben forta de veritat, una d’aquelles que surt de ben endins. Vull animar-la des d’aquí a que lluiti, que es posi en mans dels metges i que confiï en les possibilitats de recuperació, creieu-me si us dic que ara mateix no hi ha res que desitgi amb més força.

[@more@]



Comentaris tancats a La xacra dels nostres temps

Agafant-li el truquillo

Guants, culot, velocímetre, portaclaus… mica a mica em vaig equipant amb estris que tot sigui dit es fan molt necessaris a la que fas una bona colla de kilòmetres. Sense guants els dits se t’adormen, i sense el culot el cul fa un mal de collons (la veritat sigui dita, amb el culot a la llarga tampoc ho evites, el cul acaba fent mal igualment). I el velocímetre va de collons per saber quants kilòmetres t’has cascat durant la sortida:

Kilòmetres fets: 37,14 km
Temps de pedaleig: 2h 14m
Temps total: 2h 20m
Velocitat mitja: 16’66 km/h
Velocitat màxima: 34’59 km/h

Això va ser de Girona fins a mig camí entre Cassà i Llagostera. L’únic dolent del velocímetre és que quedes una mica retratat, amb aquestes marques no sé si m’admitrien al Tour de França…

[@more@]



1 comentari

Estem d’estreno

Aquí teniu la preciositat de bici que em vaig comprar a finals de la setmana passada. Val, d’acord, no és res de l’altre món, una BTT de les senzilletes… doncs sí, però tampoc em vaig voler quedar amb el model més senzill. El que destaca més possiblement siguin els frens de disc, no tenen res a veure amb els frens de pastilla de tota la vida! Quina diferència!!

Fa un parell de mesos ja que em vaig inflamar el tendó rotulià, tot aquest temps he anat al fisio on em feien massatges i corrents. No puc dir que estigui 100% curat, encara noto alguna cosa quan faig certs gestos al flexionar el genoll, però em veig amb cor de tornar a reempendre progressivament les activitats esportives. Estaré alerta per si la cosa va a més, si passés sé que ho hauré de deixar estar un altre cop. És una merda això d’estar tarat!!

La bici ja la he estrenada un parell de cops, agafant el carril bici fins a Quart, molt de tranquis. Déu n’hi do com cansa les cames, no em vull imaginar el suplici que ha de ser pujar el Tourmalet!! I quin mal fot al cul, collons! Mica a mica hi vaig agafant seguretat, feia com quinze anys des de la última vegada que vaig anar amb bici, i abans d’aquella vegada ens hem de remontar a quan tenia pocs anyets i encara no vivia a Gerunda… La veritat sigui dita, ja ve just que encara me’n recordi de com s’hi va!!

També tinc pensat de reempendre la natació i anar-ho combinant amb la bicicleta, les caminades i les carreres. Una mica de tot, per no castigar els mateixos músculs i articulacions, que és quan es produeixen les lesions… almenys aquesta és la idea. Vejam què serà.

[@more@]

1 comentari

En Forges és la canya

L’humor de Forges té una mica de tot: sarcasme, crítica, absurditat… però s’ha de reconèixer que sap retratar la vida mateixa. Us deixo uns quants acudits relacionats amb el tema estrella dels últims temps, d’aquells que et trobes cada dia a qualsevol tertúlia (no, no m’estic referint a la refundació del catalanisme…).

Val la pena visitar la seva pàgina, se l’han currat: http://www.forges.com/forgeslandia/

[@more@]

1 comentari

Michael Jackson, amb problemes de plagi

A l’anomenat rei del pop (a la gallega?) no paran de crecerle los enanos. L’últim capítol de la seva turbulenta història apareixia avui als diaris: un tribunal de Brussel.les ha dictaminat que la cançó “You are not alone” és en realitat un plagi d’una altra cançó ja existent titulada “If we can start all over”, composta en anterioritat per uns músics belgues, Danny i Eddy Van Passel.

You are not alone en realitat fou una col.laboració d’un altre cantant i compositor, Robert Sylverster Kelly, qui és per tant el culpable del plagi i no en Michael Jackson, com així apareix en tots els titulars dels mitjans de comunicació. D’altra banda és comprensible que la notícia aparegui distorsionada, no en va la cançó (nº 1 a quasi tot el món) està inclosa en l’àlbum “HIStory” d’en Michael Jackson.

El cert és que el plagi és evident, compareu vosaltres mateixos.

Original…

… i plagi

No tant evident és un altre plagi que des de fa molt més temps ve denunciant un altre cantant espanyol pràcticament desconegut, Luixi Toledo. Aquest cantant insisteix en que el superventes “Thriller” és en realitat un plagi d’un tema seu anomenat “Exorcismo”. Les semblances són escasses però s’ha de reconèixer que hi són.

Original…

… i plagi ??

Entre els problemes de plagi, acusacions de pederàstia, problemes financers i escàndols diversos, no és d’estranyar que veiem al pobre Michael més pàl.lid que mai…

[@more@]

Comentaris tancats a Michael Jackson, amb problemes de plagi

Carmina Burana Vive

Ahir vaig assistir a la última obra programada del Festival dels Jardins de Cap Roig, l’espectacle audiovisual Carmina Burana Vive. La obra es basa en la cantata que va compondre Carl Orff al 1937, amb certs tocs novedosos que feien la representació força especial.

Carl Orff va compondre aquesta obra a partir d’uns manuscrits del s. XIII trobats en una abadia benedictina de Baviera. Són uns 250 poemes escrits en llatí medieval farcits de germanismes, dels quals Orff en trià uns 25 que organitzà en tres parts: Primavera, A la Taverna i La Cort de l’Amor, precedits del Cant a la Fortuna. La creació dels textos s’atribueix als goliards i els seus temes preferits eren l’amor, el menjar, el sexe i la natura. Tots ells tenen una base comuna, que és la contradicció humana d’haver de compaginar obligacions i responsabilitats amb el gaudi dels plaers de la vida.

Carmina Burana Vive està representat per un cor, tres solistes, dos pianos i cinc percusisionistes, i afegeix un nou element a l’escenari, tres pantalles on es projecten imatges que pretenen acostar al públic d’avui dia el contingut dels textos que conformen la cantata. Aquest és, de fet, el format original de la obra tal com Orff el va concebre i es va estrenar el 1938. Avui dia la obra ha estat representada en molts formats, alguns ben espectaculars com bé podreu comprovar si seguiu aquest link.

Acostumat com estava jo a la versió que tinc a casa, interpretada per la orquestra filarmónica de Viena, en general vaig trobar a faltar la part instrumental. Per mi totes les peces, i especialment el Oh Fortuna inicial, guanyen molt més en intensitat i majestuositat quan són interpretades per una orquestra amb tots els instruments. Pel que fa a les imatges representades a la pantalla no puc opinar massa perquè la veritat és que m’hi vaig fixar poc, en general eren massa abstractes i això em va fer perdre l’interés. Entenc que d’alguna manera les imatges pretenien evocar els temes que estan latents en la obra: les diferents facetes de la vida humana, la felicitat i l’amor, la luxuria i el patiment, el paradís i l’infern… la vida i la mort.

En alguns mitjans de comunicació s’anunciava la obra com una òpera, fet que deuria despistar a més d’un que esperava veure una cosa i se’n va trobar amb una altra. I és que ja sabem que en aquests festivals tant pretesament selectes molts hi van a lluir el modelet, a fer-se veure una mica, i a la hora de la veritat l’espectacle és el de menys.

Pels més cinèfils fer notar que el Oh Fortuna inicial (que s’acaba repetint al final de la obra) s’ha fet servir en nombroses ocasions en el món del cinema. Un bon exemple és Excalibur, de John Boorman.

Pels menys cinèfils i més amants de la TV segurament la recordareu si heu vist alguna vegada el programa de Documentos TV, de la 2. Sens dubte és el frament més conegut d’aquesta obra i gràcies al qual el nom de Carl Orff ha deixat de ser desconegut per molta gent. Us el deixo en la versió de la filarmònica de Viena, dirigida per André Previn.

[@more@]

3s comentaris

Carmina Burana Vive

Ahir vaig assistir a la última obra programada del Festival dels Jardins de Cap Roig, l’espectacle audiovisual Carmina Burana Vive. La obra es basa en la cantata que va compondre Carl Orff al 1937, amb certs tocs novedosos que feien la representació força especial.

Carl Orff va compondre aquesta obra a partir d’uns manuscrits trobats al s. XIII en una abadia benedictina de Baviera. Són uns 250 poemes escrits en llatí medieval farcits de germanismes, dels quals Orff en trià uns 25 que organitzà en tres parts: Primavera, A la Taverna i La Cort de l’Amor, precedits del Cant a la Fortuna. La creació dels textos s’atribueix als goliards i els seus temes preferits eren l’amor, el menjar, el sexe i la natura. Tots ells tenen una base comuna, que és la contradicció humana d’haver de compaginar obligacions i responsabilitats amb el gaudi dels plaers de la vida.

Carmina Burana Vive està representat per un cor, tres solistes, dos pianos i cinc percusisionistes, i afegeix un nou element a l’escenari, tres pantalles on es projecten imatges que pretenen acostar al públic d’avui dia el contingut dels textos que conformen la cantata. Aquest és, de fet, el format original de la obra tal com Orff el va concebre i es va estrenar el 1938. Avui dia la obra ha estat representada en molts formats, alguns ben espectaculars com bé podreu comprovar si seguiu aquest link.

Acostumat com estava jo a la versió que tinc a casa, interpretada per la orquestra filarmónica de Viena, en general vaig trobar a faltar la part instrumental. Per mi totes les peces, i especialment el Oh Fortuna inicial, guanyen molt més en intensitat i majestuositat quan són interpretades per una orquestra amb tots els instruments. Pel que fa a les imatges representades a la pantalla no puc opinar massa perquè la veritat és que m’hi vaig fixar poc, en general eren massa abstractes i això em va fer perdre l’interés. Entenc que d’alguna manera les imatges pretenien evocar els temes que estan latents en la obra: les diferents facetes de la vida humana, la felicitat i l’amor, la luxuria i el patiment, el paradís i l’infern… la vida i la mort.

En alguns mitjans de comunicació s’anunciava la obra com una òpera, fet que deuria despistar a més d’un que esperava veure una cosa i se’n va trobar amb una altra. I és que ja sabem que en aquests festivals tant pretesament selectes molts hi van a lluir el modelet, a fer-se veure una mica i poca cosa més.

Pels més cinèfils fer notar que el Oh Fortuna inicial (que s’acaba repetint al final de la obra) s’ha fet servir en nombroses ocasions en el món del cinema. Un bon exemple és Excalibur, de John Boorman.

Pels menys cinèfils i més amants de la TV segurament la recordareu si heu vist alguna vegada el programa de Documentos TV, de la 2. Sens dubte és el frament més conegut d’aquesta obra i gràcies al qual el nom de Carl Orff ha deixat de ser desconegut per molta gent. Us la deixo en la versió de la filarmònica de Viena, dirigida per André Previn.

[@more@]

Comentaris tancats a Carmina Burana Vive

Ratatouille

Diumenge passat vaig anar a veure la nova pel.lícula de la Pixar, les anteriors (Cars, Los Increibles, Buscando a Nemo) són molt bones i tenia ganes de veure si aconseguien mantenir el nivell amb aquesta.

El cert és que la història és prou inversemblant, Remy és una rata que té una gran passió per la cuina, i acomplirà el seu somni de cuinar en un dels millors restaurants de París. Per fer-ho formarà equip amb Linguini, un ajudant de cuina que no en té ni papa de cuinar. Entre tots dos se les enginyen per establir una forma de comunicar-se, de tal manera que Remy li va indicant a Linguini el que cal fer per preparar els plats.

La idea pot semblar rocambolesca però el cert és que funciona. La clau està en la passió que transmet la pel.lícula per la cuina, que crec és la base que suporta tota la història. Aquells que els agradi cuinar, provar receptes, descobrir nous plats, provar nous ingredients… i també els que els agradi la cuina de restaurant, menús de degustació, etc. aquesta pel.lícula és per ells. A més si ets un enamorat de París llavors ja ho tens tot, perquè és on transcorre la història, que sens dubte ret un homenatge a la que sempre s’ha dit que és una de les millors cuines del món. Segons tinc entès la pel.lícula està arrasant a França, i no és d’estranyar.

La pel.lícula Déu n’hi do el que dura per ser un film d’animació, 110 minuts. Hi ha moments d’acció, moments graciosos, i d’altres que pel meu gust jo eliminaria, però en general ho té tot per entretenir i agradar. Surts del cine amb un somriure als llavis, indicador fidedigne de que la pel.lícula compleix el seu objectiu.

Pixar ja està preparant una nova història per l’estiu de l’any que ve. Podeu veure’n el teaser trailer en el següent link.

[@more@]

1 comentari

Tendinitis rotuliana

Primera parada i fonda en l’entrenament que duia fins ara. El dia de Núria, al baixar del Puigmal, va ser quan vaig començar a notar una molèstia al genoll esquerre, a la part frontal, entre la ròtula i la tíbia. Els dies posteriors em va anar molestant només quan baixava escales i també cap a la part final de l’entrenament, quan encarava els últims minuts de córrer. No era una molèstia greu, però és d’aquelles que se’t puja la mosca al nas, saps que hi ha quelcom que no tens bé del tot i que per més dies que passen no acaba de marxar.

Ahir divendres vaig anar a un fisioterapeuta i em va confirmar que es tractava d’una petita inflamació del tendó rotulià. Em va explicar el motiu de la lesió: una desviació del tendó respecte de la línia recta que conforma la cama, juntament amb uns quàdriceps més forts en la part externa i central que la interna. Tot plegat fa que de mica en mica i a base de impactar el peu contra el terra durant la carrera el tendó es vagi estressant i s’acabi inflamant.

Llegint per internet he pogut constatar que es tracta d’una lesió molt freqüent en jugadors de bàsquet, corredors i ciclistes.

Per ara em toca reposar fins que la molèstia desaparegui, llavors podré tornar a entrenar, fent-ho de forma progressiva. El que sí està clar és que si vull seguir amb això de córrer em caldrà combinar l’entrenament amb algun tipus d’exercici per enfortir els vasts interns dels quàdriceps i compensar la desviació. Vaja, que igual toca anar a un gimnàs… dimarts que ve torno al fisio per repassar l’estat del tendó, espero que m’ho expliquin amb detall.

Diu la frase feta que “a la casa del pobre la felicitat dura poc”… n’hi ha prou amb que li agafis el gustillo a això de l’esport per a que acabis descobrint que tens alguna tara que et priva de practicar-lo. Aquestes coses desanimen força, te’n adones que no sempre pots aconseguir allò que et proposes i que pel sol fet de ser com ets caldrà que t’esforcis més per arribar-hi… si és que hi arribes.

Seguirem informant.

[@more@]

1 comentari