Sharbat Gula

Estic segur que coneixeu la foto.

El rostre d’aquesta nena afganesa fotografiada en un camp de refugiats de guerra al Pakistan va captivar al món quan aparegué a la portada del National Geographic, el juny del 1985.

La imatge és embruixadora. Els ulls verds, intensos i felins, se’t claven a la mirada… un rostre que expressa por, però també molta força i bellesa… el rostre d’una nena de 12 anys exiliada per culpa de la guerra amb els soviètics, un dels molts conflictes bèl•lics que han assolat el seu país.

Però qui és aquesta noia? Quina és la seva història? És viva encara? Aquestes són les preguntes que s’ha fet durant anys Steve McCurry, el periodista que va immortalitzar aquests ulls, i que en tot aquest temps i sempre que ha pogut ha intentat trobar-la, sempre amb nul resultat.

Això va ser així fins al 2002, quan el periodista va ensenyar la fotografia a un home que havia estat refugiat d’aquell camp en aquell temps. L’home va reconèixer la noia i va afirmar que la coneixia i que els podia posar en contacte, i així fou com després de 17 anys es van trobar de nou. Es diu Sharbat Gula, està casada amb tres filles i vivia a la regió de muntanya de Tora Bora, en un entorn on es respecten escrupolosament totes les costums i lleis islàmiques d’aquell país.

Al març del 2003 uns reporters van anar a trobar-la i després d’obtenir el permís tant d’ella com del seu marit va accedir a ser fotografiada i entrevistada per a la revista. Com podeu comprovar els anys no han passat envà, el seu rostre difereix força del que tenia quan era una nena, profundament castigat per una vida presumiblement marcada per les penalitats. La mirada expressa desconfiança, tristesa i molta incomoditat. Per tal d’assegurar-se que es tractava de la mateixa persona la revista va encarregar fer unes proves de reconeixement de la retina a partir de les fotografies d’abans i les d’ara, proves idèntiques a les que realitza el FBI en les seves investigacions.

La seva història és una de tantes històries de famílies castigades per la guerra. Helicòpters soviètics van destruir el seu poble, en un dels atacs els seus pares van morir i la resta de la família es va veure obligada a emprendre un viatge de dos setmanes a través de les muntanyes per tal de traslladar-se a un camp de refugiats a Pakistan, molt proper a la frontera amb l’Afganistan. Allà va ser quan McCurry la va fotografiar a la entrada d’una tenda. Passats uns anys va tornar al país, es va casar i va tenir quatre nenes, una de les quals va morir quan era un infant.

Tot i la fama i repercussió d’aquesta imatge, símbol per excel•lència de la National Geographic, sorprèn saber que Sharbat desconeixia que la foto hagués sortit publicada en la portada d’una revista, i molt menys que el seu rostre donés la volta al món. Al saber-ho no va mostrar cap mena d’interès per la seva fama, però sí que va somriure satisfeta quan el periodista li va dir que la seva imatge era un símbol de la dignitat i resistència del seu poble.

L’últim que se sap d’ella és que la seva família s’ha traslladat a viure a una zona remota del país. Seguirà vivint la seva realitat, amb les seves costums, la seva religió, i aliena al encís que el seu rostre juvenil seguirà produint en milions de persones arreu del món.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Sharbat Gula

  1. Cyric diu:

    myrddin… un article de puta mare! et felicite 🙂

  2. evitern diu:

    A mi també m’ha agradat molt. Recentment el National Geographic va tornar a posar com a portada aquesta fotografia, per això m’ha cridat l’atenció.

    Gràcies per l’article Myrddin 🙂

  3. Luthien diu:

    És tot una icona aquesta noia… Llàstima que per ella les coses no hagin pogut canviar… 🙁

    (Ei Myrddin! Ja he penjat les fotos de la trobada al meu blog 😉 )

  4. Xavi Amat diu:

    Recordo quan vaig veure per primer cop aquest foto, ja fa anys, en una exposició d’un museu de la meva ciutat. Vaig quedar flipat amb la mirada i no me la vaig treure del cap durant dies. M’ha agradat saber ara tantes coses que no sabia, moltes gràcies!

  5. bomiy diu:

    meu diues parece mintira

Els comentaris estan tancats.