Carmina Burana Vive

Ahir vaig assistir a la última obra programada del Festival dels Jardins de Cap Roig, l’espectacle audiovisual Carmina Burana Vive. La obra es basa en la cantata que va compondre Carl Orff al 1937, amb certs tocs novedosos que feien la representació força especial.

Carl Orff va compondre aquesta obra a partir d’uns manuscrits del s. XIII trobats en una abadia benedictina de Baviera. Són uns 250 poemes escrits en llatí medieval farcits de germanismes, dels quals Orff en trià uns 25 que organitzà en tres parts: Primavera, A la Taverna i La Cort de l’Amor, precedits del Cant a la Fortuna. La creació dels textos s’atribueix als goliards i els seus temes preferits eren l’amor, el menjar, el sexe i la natura. Tots ells tenen una base comuna, que és la contradicció humana d’haver de compaginar obligacions i responsabilitats amb el gaudi dels plaers de la vida.

Carmina Burana Vive està representat per un cor, tres solistes, dos pianos i cinc percusisionistes, i afegeix un nou element a l’escenari, tres pantalles on es projecten imatges que pretenen acostar al públic d’avui dia el contingut dels textos que conformen la cantata. Aquest és, de fet, el format original de la obra tal com Orff el va concebre i es va estrenar el 1938. Avui dia la obra ha estat representada en molts formats, alguns ben espectaculars com bé podreu comprovar si seguiu aquest link.

Acostumat com estava jo a la versió que tinc a casa, interpretada per la orquestra filarmónica de Viena, en general vaig trobar a faltar la part instrumental. Per mi totes les peces, i especialment el Oh Fortuna inicial, guanyen molt més en intensitat i majestuositat quan són interpretades per una orquestra amb tots els instruments. Pel que fa a les imatges representades a la pantalla no puc opinar massa perquè la veritat és que m’hi vaig fixar poc, en general eren massa abstractes i això em va fer perdre l’interés. Entenc que d’alguna manera les imatges pretenien evocar els temes que estan latents en la obra: les diferents facetes de la vida humana, la felicitat i l’amor, la luxuria i el patiment, el paradís i l’infern… la vida i la mort.

En alguns mitjans de comunicació s’anunciava la obra com una òpera, fet que deuria despistar a més d’un que esperava veure una cosa i se’n va trobar amb una altra. I és que ja sabem que en aquests festivals tant pretesament selectes molts hi van a lluir el modelet, a fer-se veure una mica, i a la hora de la veritat l’espectacle és el de menys.

Pels més cinèfils fer notar que el Oh Fortuna inicial (que s’acaba repetint al final de la obra) s’ha fet servir en nombroses ocasions en el món del cinema. Un bon exemple és Excalibur, de John Boorman.

Pels menys cinèfils i més amants de la TV segurament la recordareu si heu vist alguna vegada el programa de Documentos TV, de la 2. Sens dubte és el frament més conegut d’aquesta obra i gràcies al qual el nom de Carl Orff ha deixat de ser desconegut per molta gent. Us el deixo en la versió de la filarmònica de Viena, dirigida per André Previn.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Carmina Burana Vive

  1. Viatger diu:

    Jo aquest any l’he cantat amb la Coral que canto (amateur) , i deu n’hi do lo difícil que arriba a ser fer-ho mínimament decent. Dels tres concerts que varem fer, sols el darrer ens va sortir rodó.

    Hi ha una versió representada del Carmina , que em varen fer arribar en DVD d’una peli feta ja fa uns quants anys (anys 70) molt innocent i pseudo erotica i divertida, que representa cada part de l’obra.

    Imagino que la versió que tu vares veure deu ser molt diferent de la versió orquestral, oi ?

    Salutacions

  2. Viatger diu:

    Potser per l’any (1975) es possible que ho sigui. Jo la vaig veure en DVD original, i altre gent de la coral que la volia , va poder-la descarregar amb l’emule.

    Si t’interessa puc preguntar on la varen comprar!

  3. Ostres! Tu hi eres? Crec que la versió del Càrmina a dos pianos i percussió està prou aconseguida, però res a veure amb la versió per orquestra simfònica.

    El mono blanc tipus chapapote i aquell pentinat i maquillatge… Jo també em pregunto què pretenien, perquè estèticament era espantós.

Els comentaris estan tancats.

Carmina Burana Vive

Ahir vaig assistir a la última obra programada del Festival dels Jardins de Cap Roig, l’espectacle audiovisual Carmina Burana Vive. La obra es basa en la cantata que va compondre Carl Orff al 1937, amb certs tocs novedosos que feien la representació força especial.

Carl Orff va compondre aquesta obra a partir d’uns manuscrits trobats al s. XIII en una abadia benedictina de Baviera. Són uns 250 poemes escrits en llatí medieval farcits de germanismes, dels quals Orff en trià uns 25 que organitzà en tres parts: Primavera, A la Taverna i La Cort de l’Amor, precedits del Cant a la Fortuna. La creació dels textos s’atribueix als goliards i els seus temes preferits eren l’amor, el menjar, el sexe i la natura. Tots ells tenen una base comuna, que és la contradicció humana d’haver de compaginar obligacions i responsabilitats amb el gaudi dels plaers de la vida.

Carmina Burana Vive està representat per un cor, tres solistes, dos pianos i cinc percusisionistes, i afegeix un nou element a l’escenari, tres pantalles on es projecten imatges que pretenen acostar al públic d’avui dia el contingut dels textos que conformen la cantata. Aquest és, de fet, el format original de la obra tal com Orff el va concebre i es va estrenar el 1938. Avui dia la obra ha estat representada en molts formats, alguns ben espectaculars com bé podreu comprovar si seguiu aquest link.

Acostumat com estava jo a la versió que tinc a casa, interpretada per la orquestra filarmónica de Viena, en general vaig trobar a faltar la part instrumental. Per mi totes les peces, i especialment el Oh Fortuna inicial, guanyen molt més en intensitat i majestuositat quan són interpretades per una orquestra amb tots els instruments. Pel que fa a les imatges representades a la pantalla no puc opinar massa perquè la veritat és que m’hi vaig fixar poc, en general eren massa abstractes i això em va fer perdre l’interés. Entenc que d’alguna manera les imatges pretenien evocar els temes que estan latents en la obra: les diferents facetes de la vida humana, la felicitat i l’amor, la luxuria i el patiment, el paradís i l’infern… la vida i la mort.

En alguns mitjans de comunicació s’anunciava la obra com una òpera, fet que deuria despistar a més d’un que esperava veure una cosa i se’n va trobar amb una altra. I és que ja sabem que en aquests festivals tant pretesament selectes molts hi van a lluir el modelet, a fer-se veure una mica i poca cosa més.

Pels més cinèfils fer notar que el Oh Fortuna inicial (que s’acaba repetint al final de la obra) s’ha fet servir en nombroses ocasions en el món del cinema. Un bon exemple és Excalibur, de John Boorman.

Pels menys cinèfils i més amants de la TV segurament la recordareu si heu vist alguna vegada el programa de Documentos TV, de la 2. Sens dubte és el frament més conegut d’aquesta obra i gràcies al qual el nom de Carl Orff ha deixat de ser desconegut per molta gent. Us la deixo en la versió de la filarmònica de Viena, dirigida per André Previn.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.