La xacra dels nostres temps

Feia temps que no escrivia. Aquestes coses passen sovint a la blogosfera. Des de l’octubre que la primera pàgina la ocupa una bicicleta que resta avui parada des de cap d’any, que és l’últim dia que la vaig fer servir. Tant parada com aquest blog. Això d’escriure demana temps i darrerament em tira més de fer altres coses amb el meu temps lliure, i més tenint en compte que últimament no en tinc massa.

Però la ms em va trucar fa setmana i mitja per dir-me que no es trobava bé, i que els metges no sabien què tenia tot i que ho sospitaven, i al final es va confirmar el pitjor dels escenaris: càncer de pulmó.

Detesto el càncer. I m’emprenyo. Detesto aquesta malaltia que no avisa quan neix, que provoca uns símptomes que es poden confondre fàcilment amb d’altres malalties, i que quan te’l detecten igual ja és massa tard per fer-hi res. Detesto aquesta xacra que afecta a milers i milers de persones cada any de totes les edats. Tothom sabria dir d’algú o altre del seu entorn que ha mort o n’ha estat afectat. La malaltia se les porta amb ganes, una cèl.lula un bon dia es duplica (fins aquí res que no sigui del tot habitual i normal) però la còpia vella es nega a destruir-se i segueix amb el procés de duplicat, generant noves cèl.lules cancerígenes, que es tornen a duplicar i així progressivament generant un tumor. Cada càncer té les seves particularitats, en funció de l’òrgan on hagi sorgit, del tipus de tumor (benigne/maligne), etc. comences a llegir sobre càncers i no t’ho acabaries pas mai, de la tela llarga que hi ha al darrere, cada càncer és un món, i cada persona també, cada cas s’estudia i es decideix quin és el millor tractament.

Ara la ms té càncer, unes cèl.lules dins el seu cos han començat a funcionar malament. La principal causa del càncer de pulmó és el tabac encara que sé que ms no fuma, però en el fons és igual si ets fumador o no, hi ha qui fuma tota la vida acabant amb els pulmons rostits i mor de vell. Perquè avui dia ningú n’està lliure de la possibilitat d’agafar-lo. L’aire del carrer va ple de substàncies nocives, de les fàbriques, dels cotxes, de ves a saber què. Als bars i locals nocturns s’hi respira fum de tabac t’agradi o no. Cada cop tenim menys clar la qualitat del que mengem, la contaminació que generem afecta a la cadena tròfica, en els sistemes de producció a gran escala es cometen atrocitats, recelem de l’aigua que surt de l’aixeta, de la carn de vacum que ve d’Anglaterra, etc. etc… en definitiva, que si t’hi pares a pensar en tot plegat és pitjor encara, o sigui que tirem pel dret, qui dia passa any empeny i que la ruleta del destí decideixi.

S’ha de reconèixer però que la medicina avança molt, ahir justament apareixia un article a El País sobre un nou descobriment d’un gen que degudament expressat actua contra les cèl.lules cancerígenes i aquestes acaben per morir-se. Nous medicaments, noves teràpies,… tot indica que algun dia aconseguirem véncer la malaltia.

Duc la ms al cor des de fa deu anys, quan em va dir que tenia la malaltia vaig quedar inundat de preocupació. El to d’aquest post certament no és gaire encoratjador, pensareu, però és sincer i reposat. M’agradaria tenir-la a prop per poder donar-li una abraçada, una de ben forta de veritat, una d’aquelles que surt de ben endins. Vull animar-la des d’aquí a que lluiti, que es posi en mans dels metges i que confiï en les possibilitats de recuperació, creieu-me si us dic que ara mateix no hi ha res que desitgi amb més força.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.